Analogia

Información previa a la lectura: Primero de todo, me gustaría comentar varias cosas brevemente. La entrada está escrita en valenciano, idioma que conozco al ser el propio de mi ciudad natal. Estuve durante mucho tiempo dudando si hacerlo en esta lengua, pero llegué a la conclusión de que la historia debía ser plasmada de esta manera como homenaje a mi infancia aquí. Entiendo que esto puede ser un problema para la corrección y, por ello, la he colocado en el apartado de "Recorrido Personal". Si no fuese posible entenderla, por mi parte no hay ningún problema en dejar esta entrada "sin calificar". Lo entendería perfectamente. Muchas gracias y disculpen las molestias.

El mar. Un lloc diferent per a tothom. Immens, unànime en la seva disformitat. Brillant fins i tot sense llum. Tacat externament per la immoralitat humana e internament pel nostres pensaments, desfogats com si de energia es tractara. Una energia volàtil, efímera, quasi sense capacitats per poder ser emmagatzemada. O, almenys, emmagatzemada com voldríem. Uns records que pareixen ser la força d’una vida en la qual, segons la direcció de les nostres vivències, es pot crear una sendera diferenciada de l’altra. Menys directa, més engalanada amb belleses pròpies dels descuits garantits en la improvisació.

Mai havia recordat amb tanta intensitat una analogia. Fins i tot, mai havia descobert una similitud tan exacta com aquesta. Els teus ulls. El mar. Ambdós. Donaven respecte i tenien força. Una força natural, allunyada del caràcter artificiós de la comunicació humana, de les relacions elucubrades amb idees sense contingut. Naturals però forts. Tenien vida, una càrrega natural. Al igual, costava mirar i parlar alhora. La zona de confort es trobava en entrellucar i reflexionar, amb dissimulació, amb un agraïment personal. Una energia que es traspassava, que hipnotitzava. Tot el por que vaig tindre la primera vegada que em vaig arriscar a mirar-te era el de no poder deixar de fer-ho, d’observar en tu més enllà de la experiència humana. El primitiu instint de somriure malgrat el meu cervell anava recollint experiènces per mantindre la calma.

Era la mateixa mirada quan vam encontrar-nos a la vora de la costa, d'una mar encara més potent i brillant, amb aqueixa olor que els dos despreníeu. Frescor. Vida. Una droga que no enganxa però que necessites per mantenir el teu nivell de felicitat fins que et pugues acostumar a viure sense. El dia estava ennuvolat. La llum del sol es filtrava deixant una estampa de principis d’una tardor tardia. L’aroma era el de sempre. Els teus ulls també. Mantenien la seva característica mirada profunda, la capacitat de donar-te forces per fer qualsevol cosa. Fins i tot, s’assemblaven més a la seva germana. A la mar. Estaven vidriosos. Podia percebre la llum amb el seu rielar particular en ells. Et mossegaves el llavi inferior. Pretendies que estiguera atent a les teues paraules, però, en el fons, eras totalment conscient de que era inevitable. Mai haguera escoltat amb el cent per cent de la meva concentració amb un ambient tant distractori. Ja la teva veu era sinònim de música, de comoditat, de relaxació. Només una imatge teva en el meu pensament em donava calma i oblidava tot açò que anava fent. 

Vas començar a parlar-me. La brisa provinent del mediterrani feia que t'arraulires en la teua jaqueta, suau i fresca, a l'una que útil en aqueixes circumstàncies. Feia fred, prolegòmens d'un hivern humit. En altres moments t'hauries arraulit en mi, la qual cosa em va sorprendre. Dons vaig escoltar. I vaig sentir tot allò que volies expresar. I te’n vas marxar, dolida, sense la mirada que em vas regalar fa uns mesos. Una pèrdua que ni la teva germana va suplir. Una mar parada, de sobte. Un silenci etern. Sense reciprocitat. Com és el mar. Com ets tu. T’estimo. Dubto que torni a veure uns ulls com els teus. El record no és la connexió que vam establir. Una connexió inexistent en el moment present. T’estimo. Només el mar i la seva olor. Ara. Només.

Víctor Castelló